Resum: La llengua és el motor clau d’una societat per entendre’s i comunicar-se a través de signes creats per les persones. Si pensem en llengua, cultura i identitat, sabem que tenen un nexe d’unió en comú aquestes tres paraules. L’objectiu d’aquesta recerca és analitzar com afecta la mort d’una llengua en un lloc determinat, ja que si aquesta mor, la cultura i el seny d’una comunitat també estaran en perill. A més d’això, la llengua s’adiu a les necessitats culturals que caracteritza un poble, per tant, en el moment en que aquesta mora o siga substituïda per una altra, la identitat d’eixa societat es veurà arrastrada i moriran els costums, tradicions i estils de vida.

Paraules clau: llengua, cultura, identitat, substitució lingüística, societat

Actualment arreu del món hi ha aproximadament més de 7.000 llengües en total. Aquestes, serveixen per a relacionar-se amb la societat i els seus habitants mitjançant codis. Aleshores és important destacar, que aquests codis han sigut transmesos de generació en generació i s’han anat adaptant i modificant des que es van crear. No cal dir que per a nosaltres la llengua és l’instrument fonamental d’integració en l’entorn, de més, és la via d’expressió de la nostra naturalesa (Massip, 2008), és a dir, és el mitjà pel qual ens comuniquem amb altra gent. En termes generals, la llengua ens mostra d’on som, proporcionant el distintiu o símbol més natural d’identitat pública i privada (Crystal, 1997). Per tant, aquests indicis lingüístics són compartits i propagats per les persones sense adonar-nos-en des que naixem fins que morim.

Seguint amb el tema, durant anys, han nascut moltes llengües i han mort, com per exemple el llatí o el grec. Des de l’antiguitat, algunes llengües han estat perseguides i han sigut qüestió de debat, ja fora per raons polítiques, històriques, socials, etcètera. Aleshores, les llengües són com organismes vius, que neixen, es desenvolupen i moren. En conseqüència d’açò, com s’ha comentat abans, canvien, s’adapten o moren amb el pas dels anys. Llavors, que una llengua evolucione, canvie o mora és un fet, però el que s’ha d’intentar és que no mora mai, sinó, recuperar-la serà quasi impossible i un fracàs per a la societat.

Tot seguit, mitjançant la llengua som capaços de crear i adaptar paraules inexistents, així com frases fetes, expressions, mots, etcètera. N’és un bon exemple el fet que quan va sorgir l’agricultura, la ramaderia i la divisió de treball, entre altres, van sorgir les necessitats d’una comunitat. De manera que, la llengua s’adapta i es crea segons les exigències de la gent en una mateixa societat. No obstant això, cada llengua és un món mental i no casen exactament entre totes elles (Comellas i Junyent, 2016). Açò ens fa veure com cada col·lectiu, té unes preferències o necessitats diferents en el lloc on habita. Per tant, els interessos culturals d’un poble es reflecteixen en el vocabulari d’eixa comunitat, és a dir, mitjançant la llengua es reflectirà la cultura i la identitat d’un poble.

Principalment, totes les llengües al món són idèntiques encara que cadascuna fa servir el seu propi lèxic. Així que, aquest repertori lèxic, s’adiu a les necessitats del grup i fa distincions allà on es troba que són més útils (Tuson, 1994). En poques paraules, hi ha idiomes o llengües clarament adaptades a les seues poblacions, com per exemple la llengua “Esquimal” o la llengua “Pintupi”. Aquestes llengües, fan diferències entre colors, gènere o lèxic que nosaltres no necessitem. Un clar exemple seria la diferència de les tonalitats del blanc per distingir-lo d’altres tipus de blanc que nosaltres no seriem capaços de diferenciar. Aleshores, com diria Tuson (1994), l’inventari lèxic d’una llengua és, doncs, el mirall de la selecció que la comunitat, com a tal, fa del seu entorn. Llavors, l’adequació al lèxic d’una llengua serà depenent dels interessos que tenen els parlants d’aquesta. Així que, la llengua és la nostra manera d’ésser i per tant, ens caracteritza com a poble sent un seny d’identitat. En conseqüència, fins a quin punt la pèrdua d’una llengua suposa la pèrdua d’una cultura i d’una identitat?

Naturalment, llengua, cultura i identitat formen un lligam entre les tres. Si una llengua mor, les altres dues moriran amb ella, ja que són part de la forma d’ésser d’una societat.  A més, el llenguatge és un instrument d’expressió de la nostra identitat, tant de la identitat individual com de la grupal (Massip, 2008), sent un concepte multidimensional. Aleshores, per una banda aquests atributs poden ser escollits o triats per nosaltres mateixa o per contra, venen donats per naturalesa. En aquest cas, estem construint identitat de manera constant durant la nostra existència integrant-la dinàmicament entre nosaltres.

Per comprendre millor què és cultura, Tuson (1994) afirma que no és tan sols un conjunt d’obres, sinó, cultura és abans que res tot allò que un poble, com a col·lectivitat, fa en el seu medi de vida i que és transmès d’una generació a l’altra. Això inclou les formes socials de treball, els ritus o celebracions i tradicions. De més, les elaboracions de la cultura deriven creences i valors, estils de vida i, fins i tot, les formes d’organització de la societat, les lleis i les institucions (Tuson, 1994). En conseqüència, queda clar que si es perd la llengua d’una poble o societat, s’acabarà perdent l’element identitari i cultural d’eixe lloc i regenerar una llengua en un territori serà quasi missió impossible. Doncs està en les nostres mans que una llengua que cada dia perd més parlants no mora.

A sobre, la comunicació entre individus és la base sobre el qual es recolza qualsevol edifici cultural. Per això, si parlem de cultura en un territori concret, parlem de cultura en la llengua pròpia del territori (Massip, 2008). La llengua del territori és el mode d’expressió entre les persones i, a més, els nostres comportaments són transmesos per la cultura. Així que, aquest producte sociocultural com diu Massip (2008), els gens i la cultura de les persones estaran units. Llavors, les llengües en perill d’extinció s’han de començar a revitalitzar, ja siga, mitjançant campanyes de govern, donar subvencions a associacions que defensen la llengua, a les aules, al cinema o introduir-la a l’era digital que actualment està en auge, entre altres.

D’altra banda, segons Michael Kraus, en el transcurs del segle XXI, desapareixeran les llengües que tenen menys d’un milió de parlants. Però com bé diu Comellas i Junyent (2021), eixes prediccions són arriscades, perquè el futur de les llengües depèn també del comportament dels parlants, a més d’altres variables com ara l’estatus o les vicissituds de la comunitat. Un exemple en concret és l’islandès, parlat per menys d’un milió de parlants però que es manté i no aparenta ser una llengua en perill d’extinció. Per tant, les afirmacions de Kraus no són del tot certes o tenen matisos erronis.

Cal destacar també que la desaparició d’una llengua mai va a ser pels trets lingüístics d’aquesta, encara que hagen problemes de traducció entre diferents llengües. La llengua s’adapta al seu entorn i per això moltes paraules no es poden traduir. El problema ve donat quan la gent deixa de parlar la llengua per substitució a una altra. Moltes de les llengües que existeixen actualment i estan en perill és degut a què la societat canvia a una altra llengua propera o coneguda. En el cas d’Espanya tenim quatre llengües cooficials (català, aranès, gallec i basc) i en molts territoris, sobretot a ciutats grans, es parla castellà. Açò pot arribar a provocar la mort d’una llengua, ja siga per raons socials, polítiques o històriques, degut a què a poc a poc la llengua majoritària va imposant-se.

De més a més, l’elecció d’una llengua i no d’altra proporciona un distintiu d’identitat universalment reconegut (Crystal, 1997). Totes i tots no tenen la sort d’aprendre-les ni d’estudiar-les, per tant, arran de cada professió, ideologia, classe social, etcètera, s’empra o es prefereix una llengua o una altra. És clar, que la llengua que aprens de menut és la que parlaràs, però pots canviar-la o elegir-ne altra al llarg de temps, com per exemple, si vius en una societat monolingüe. Un exemple és el català, el qual, cada vegada és menys parlat pel jovent o per contra, els pares i mares ja no el transmeten i l’ensenyen als seus fills i filles. Aquest fet passa principalment a les grans ciutats i zones metropolitanes on hi ha una gran massificació de gent.

Una bona mostra que apareix al text de Comellas i Junyent (2021), són les tres fases de substitució lingüística que poden succeir en una societat monolingüe. El primer estadi és quan hi ha una bilingüització en una mateixa comunitat. És clar i evident que no es pot prescindir d’una llengua si no se’n té una altra a l’abast, per tant, quan una llengua dominant és entesa i coneguda per la població, moltes famílies deixen de transmetre-la als fills i filles. Llavors, quan passa això s’entra en un període de decadència i els més joves deixen d’aprendre-la. Consegüentment, es passa a la segon fase, on només quedaran els parlants d’una llengua i ,finalment, a la tercera i última fase, que serà quan la llengua finalment morirà i no hi haurà volta enrere.

Amb caràcter general i com s’ha redactat anteriorment, la llengua està en constant moviment i va canviant conforme passa el temps. És per això, que en el moment en que una llengua deixa de canviar, se’n pot dir que també estarà en perill d’extinció i estarà condemnada a morir. Altrament, un govern o estat pot imposar la llengua als seus habitants i fer un genocidi d’aquesta com s’ha vist en èpoques passades o actuals. Concretament, s’han arribat a prohibir llengües en un país fins i tot amb càstigs a la gent que la parlava per causes extralingüístiques. Per a evitar que açò passe, s’ha de defugir dels prejudicis lingüístics que hi ha i no crear inseguretats entre la gent que parla un idioma. Per tal causa, si els parlants d’una llengua l’abandonen, és que es vol deixar enrere tot allò que l’estigmatitza (Comellas i Junyent, 2021), llavors la llengua ha d’estar en constant moviment.

En suma, si la llengua d’una societat mor, morirà la identitat i la cultura d’un poble, perquè la llengua s’adapta a la cultura d’eixe mateix poble. Aleshores, s’ha d’integrar i fer-ne partícip a la gent que la vol aprendre o que emigra a eixe lloc. No s’ha d’eliminar la llengua d’una societat, ja que una vegada morta, serà difícilment recuperable. És per això, que la identitat i la cultura d’un poble ve arrelada a la llengua d’aquest. Per últim, cal remarcar que dintre d’una comunitat hi ha unes tradicions, maneres de viure, estils de vida, costums, llengües… els quals si moren, la cultura d’eixe territori anirà a posteriori.

Bibliografia:

• Àngels Massip, “Llengua, identitat i cultura: de la cognició a la societat”, dins: Àngels Massip (coord.), Llengua i identitat. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2008. pp. 15-27.
• David Crystal, Enciclopedia del lenguaje de la Universidad de Cambridge, ed. espanyola dir. per Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid: Taurus, 1997).
• Pere Comellas i M. Carme Junyent, “Llengües i visió del món: Relativitat i traductibilitat. L’Avenç 2016. pp. 61-81.
• Pere Comellas i M. Carme Junyent, “Vida i mort de les llengües”, Els colors de la neu. Vic: Eumo, 2021. pp. 137-148.
• Jesús Tuson, “Les llengües i les cultures”, Empúries, 1994. pp. 63-74.