Fins a quin punt la pèrdua d’una llengua suposa la pèrdua d’una cultura i d’una identitat?

Abstracte

La humanitat sempre s’ha comunicat entre sí emprant un llenguatge, el qual ens ha ajudat a comprendre millor el nostre patrimoni cultural, compartir els nostres pensaments i emocions; en definitiva, a connectar entre nosaltres. Tristament, moltes de les llengües que hi ha en aquest món s’estan extingint a un ritme alarmant. Estem perdent, paulatinament, les riqueses culturals del nostre món. En aquest assaig veurem què és una llengua i què comporta la convivència de dues llengües en un mateix espai. També veurem quina relació hi ha entre la identitat i la cultura amb la llengua. Què passaria si una llengua deixés d’existir?

Paraules clau

Llengua, identitat, cultura, societat, canvi, món, història, riquesa, mort, substitució, convivència.

La llengua és el mitjà de comunicació per excel·lència. I la comunicació porta, gradualment, a un coneixement més ampli i més profund de la cultura, i de la identitat.  La llengua, també,  és l’expressió de la nostra identitat individual i grupal. Quan un idioma mor, per exemple, perquè és imposat un altre i suprimit aquest, les persones que el parlaven perden una part de la seva identitat. La llengua, a més, mostra la possible edat del parlant, la seva procedència geogràfica, la seva classe social i, fins i tot, depenent de la llengua, el gènere. David Crystal ( 1997: 41). Albert Bastardes (2007: 97) diu que “[…] la llengua no solament actua com a codi de comunicació, sinó també d’identificació […]”; i és per això que quan es perd una llengua, també es perd una identificació.

Tal com diu Popper en la cita de Massip l’univers humà té tres parts:

“L’univers humá segons el filósof K. Popper (1977:159). es divideix en: 1. el món de les coses materials externes, 2. el de les experiéncies viscudes. 3. el constituït per les coses de l’esperit, productes culturals, llenguatges, nocions teories i també els coneixements científics (el tercer món, una noosfera. segons Teilhard De Chardin). Popper creu que aquest tercer món té autonomía, cosa compatible amb l’admissió que el tercer món neix com un producte de l’actividad humana.” Àngels Massip (2008, pàg. 24). 

 Aquest tercer món és l’espai de la interacció humana constant. És un món canviant i, per tant, les persones també canvien a mesura que la connexió, la interacció es va produint. Aquesta mutació no és només en l’àmbit lingüístic, sinó social, que, al cap i a la fi, repercuteix en el canvi lingüístic i, per tant, en la societat. Un dels pensaments que venen al cap en llegir  la citació anterior és el de dues llengües que conviuen juntes i una acaba sent més prestigiosa que l’altra. Això es coneix com a disglòssia. 

Una llengua no sembla que tingui cap perill d’extinció fins que apareix la diglòssia. La diglòssia és un fenomen lingüístic que es caracteritza perquè hi ha una convivència de dues llengües en un espai i es genera un pensament en la població general de l’espai determinat, el qual diu que una llengua és més important que l’altra i, per tant, s’ha de conèixer la llengua que no és la teva per tal d’assolir un nivell social més elevat. Això porta a la minorització d’una de les llengües: la que la població general considera menys important. No hi ha cap llengua que estigui més subdesenvolupada, llavors és lògic fer-se la pregunta: per què, en una situació de convivència de dues llengües, sempre acaba havent-hi diglòssia? Perquè ens aferrem a la llengua materna sabent que està disminuint, en comptes d’abraçar una d’estrangera? És perquè “la lengua proporciona un vínculo con el pasado especialmente claro […] en forma de literatura.” David Crystal (2008: §9). Aquest vincle dona identitat, cultura i una història. Aquestes tres parts són símbols que fan que les persones pertanyin, o no, a un grup social. Forma part de l’ésser humà estar en contacte amb altres humans, dit en altres paraules, forma part de l’ésser humà formar part d’un col·lectiu social. 

Quan la llengua dominant la coneix tota la població, pot passar que les famílies deixin de transmetre la seva a les futures generacions, llavors és quan aquesta llengua minoritària entra en risc de desaparèixer, de ser substituïda. Però també desapareixen altres coses, com la identitat:

“Quan algú abandona la seva llengua segurament el que vol és deixar enrere allò que l’estigmatitza. Allò pel qual és escarnit, humiliat i marginat. Massa sovint, però, la renúncia no porta aparellat el reconeixement que s’esperava i aleshores a la frustració s’hi suma la pèrdua.” Comellas, Pere i Junyent, M. Carme (2021: 146)

No és cap norma el fet que la transmissió intergeneracional s’aturi. Simplement és un fenomen que passa en alguns casos, però no en tots. El que passa a vegades és que hi ha una llengua, que no és la materna, que utilitzen les persones d’un lloc (A) per comunicar-se amb persones d’un altre lloc (B), ja que ambdós coneixen aquesta llengua. Però molta gent del lloc B no veu la necessitat d’adaptar-se lingüísticament. Aquest fet sol alterar la població del lloc A. És llavors quan s’origina una conflictivitat i el sentiment de patriotisme es fa més fort. Albert Bastardes, en el seu llibre Les polítiques de la llengua i la identitat a l’era “glocal” publicat l’any 2007, posa com a exemple el cas de l’àrea catalanòfona. 

“[…] sectors importants de les poblacions receptores poden trobar-se incòmodes a la llarga veient que els nouvinguts que s’estableixen de forma definitiva al nou país no s’hi adapten lingüísticament, per tal com encara poden anar utilitzant la llengua estrangera que els va permetre la comunicació en la fase d’arribada.” Albert Bastardes (2007: 97).

L’idioma és una part molt important del patrimoni sociocultural, i quan un idioma mor o és substituït, tota una cultura i una història es perden amb ell. Cada idioma té uns coneixements i una visió única del món; per tant, quan un idioma desapareix, també desapareixen els coneixements que encarna. Per tant, la meva conclusió com la de molts altres autors que han parlat d’això, és que s’ha d’intentar conservar totes les llengües possibles per tal de fer més rica la nostra cultura mundial. 

Com a proposta per tal d’intentar conservar la llengua, crec que falta conscienciació al respecte. Hi ha, desgraciadament, molta gent a tot arreu del món que té la creença que la seva llengua és la millor. Falta una conscienciació mundial per tal que la gent entengui que no hi ha cap llengua superior ni cap d’inferior. Que l’anglès, tot i ser la llengua, actualment, utilitzada per a la comunicació global, no és millor que el català, el castellà, el tagal, o el suahili. Perquè com més temps deixem passar sense fer aquesta conscienciació, més llengües moriran i més història perdrem.

Bibliografia

Crystal, David, “Lenguaje e identidad”, Enciclopedia del Lenguaje de la Universidad de Cambridge. Madrid: Taurus, 1997. pp. 17-58.

Àngels Massip, “Llengua, identitat i cultura: de la cognició a la societat”, dins: Àngels Massip (coord.), Llengua i identitat. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2008. pp. 15-27.

Albert Bastardas, Les polítiques de la llengua i la identitat a l’era “glocal”. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, 2007.

Pere Comellas i M. Carme Junyent, “Vida i mort de les llengües”, Els colors de la neu. Vic: Eumo, 2021. pp. 137-148.