Fins a quin punt la pèrdua d’una llengua suposa la pèrdua d’una cultura i d’una identitat?

Abstracte

La humanitat sempre s’ha comunicat entre sí emprant un llenguatge, el qual ens ha ajudat a comprendre millor el nostre patrimoni cultural, compartir els nostres pensaments i emocions; en definitiva, a connectar entre nosaltres. Tristament, moltes de les llengües que hi ha en aquest món s’estan extingint a un ritme alarmant. Estem perdent, paulatinament, les riqueses culturals del nostre món. En aquest assaig veurem què és una llengua i què comporta la convivència de dues llengües en un mateix espai. També veurem quina relació hi ha entre la identitat i la cultura amb la llengua. Què passaria si una llengua deixés d’existir?

Paraules clau

Llengua, identitat, cultura, societat, canvi, món, història, riquesa, mort, substitució, convivència.

La llengua és el mitjà de comunicació per excel·lència. I la comunicació porta, gradualment, a un coneixement més ampli i més profund de la cultura, i de la identitat.  La llengua, també,  és l’expressió de la nostra identitat individual i grupal. Quan un idioma mor, per exemple, perquè és imposat un altre i suprimit aquest, les persones que el parlaven perden una part de la seva identitat. La llengua, a més, mostra la possible edat del parlant, la seva procedència geogràfica, la seva classe social i, fins i tot, depenent de la llengua, el gènere. David Crystal ( 1997: 41). Albert Bastardes (2007: 97) diu que “[…] la llengua no solament actua com a codi de comunicació, sinó també d’identificació […]”; i és per això que quan es perd una llengua, també es perd una identificació.

Tal com diu Popper en la cita de Massip l’univers humà té tres parts:

“L’univers humá segons el filósof K. Popper (1977:159). es divideix en: 1. el món de les coses materials externes, 2. el de les experiéncies viscudes. 3. el constituït per les coses de l’esperit, productes culturals, llenguatges, nocions teories i també els coneixements científics (el tercer món, una noosfera. segons Teilhard De Chardin). Popper creu que aquest tercer món té autonomía, cosa compatible amb l’admissió que el tercer món neix com un producte de l’actividad humana.” Àngels Massip (2008, pàg. 24). 

 Aquest tercer món és l’espai de la interacció humana constant. És un món canviant i, per tant, les persones també canvien a mesura que la connexió, la interacció es va produint. Aquesta mutació no és només en l’àmbit lingüístic, sinó social, que, al cap i a la fi, repercuteix en el canvi lingüístic i, per tant, en la societat. Un dels pensaments que venen al cap en llegir  la citació anterior és el de dues llengües que conviuen juntes i una acaba sent més prestigiosa que l’altra. Això es coneix com a disglòssia. 

Una llengua no sembla que tingui cap perill d’extinció fins que apareix la diglòssia. La diglòssia és un fenomen lingüístic que es caracteritza perquè hi ha una convivència de dues llengües en un espai i es genera un pensament en la població general de l’espai determinat, el qual diu que una llengua és més important que l’altra i, per tant, s’ha de conèixer la llengua que no és la teva per tal d’assolir un nivell social més elevat. Això porta a la minorització d’una de les llengües: la que la població general considera menys important. No hi ha cap llengua que estigui més subdesenvolupada, llavors és lògic fer-se la pregunta: per què, en una situació de convivència de dues llengües, sempre acaba havent-hi diglòssia? Perquè ens aferrem a la llengua materna sabent que està disminuint, en comptes d’abraçar una d’estrangera? És perquè “la lengua proporciona un vínculo con el pasado especialmente claro […] en forma de literatura.” David Crystal (2008: §9). Aquest vincle dona identitat, cultura i una història. Aquestes tres parts són símbols que fan que les persones pertanyin, o no, a un grup social. Forma part de l’ésser humà estar en contacte amb altres humans, dit en altres paraules, forma part de l’ésser humà formar part d’un col·lectiu social. 

Quan la llengua dominant la coneix tota la població, pot passar que les famílies deixin de transmetre la seva a les futures generacions, llavors és quan aquesta llengua minoritària entra en risc de desaparèixer, de ser substituïda. Però també desapareixen altres coses, com la identitat:

“Quan algú abandona la seva llengua segurament el que vol és deixar enrere allò que l’estigmatitza. Allò pel qual és escarnit, humiliat i marginat. Massa sovint, però, la renúncia no porta aparellat el reconeixement que s’esperava i aleshores a la frustració s’hi suma la pèrdua.” Comellas, Pere i Junyent, M. Carme (2021: 146)

No és cap norma el fet que la transmissió intergeneracional s’aturi. Simplement és un fenomen que passa en alguns casos, però no en tots. El que passa a vegades és que hi ha una llengua, que no és la materna, que utilitzen les persones d’un lloc (A) per comunicar-se amb persones d’un altre lloc (B), ja que ambdós coneixen aquesta llengua. Però molta gent del lloc B no veu la necessitat d’adaptar-se lingüísticament. Aquest fet sol alterar la població del lloc A. És llavors quan s’origina una conflictivitat i el sentiment de patriotisme es fa més fort. Albert Bastardes, en el seu llibre Les polítiques de la llengua i la identitat a l’era “glocal” publicat l’any 2007, posa com a exemple el cas de l’àrea catalanòfona. 

“[…] sectors importants de les poblacions receptores poden trobar-se incòmodes a la llarga veient que els nouvinguts que s’estableixen de forma definitiva al nou país no s’hi adapten lingüísticament, per tal com encara poden anar utilitzant la llengua estrangera que els va permetre la comunicació en la fase d’arribada.” Albert Bastardes (2007: 97).

L’idioma és una part molt important del patrimoni sociocultural, i quan un idioma mor o és substituït, tota una cultura i una història es perden amb ell. Cada idioma té uns coneixements i una visió única del món; per tant, quan un idioma desapareix, també desapareixen els coneixements que encarna. Per tant, la meva conclusió com la de molts altres autors que han parlat d’això, és que s’ha d’intentar conservar totes les llengües possibles per tal de fer més rica la nostra cultura mundial. 

Com a proposta per tal d’intentar conservar la llengua, crec que falta conscienciació al respecte. Hi ha, desgraciadament, molta gent a tot arreu del món que té la creença que la seva llengua és la millor. Falta una conscienciació mundial per tal que la gent entengui que no hi ha cap llengua superior ni cap d’inferior. Que l’anglès, tot i ser la llengua, actualment, utilitzada per a la comunicació global, no és millor que el català, el castellà, el tagal, o el suahili. Perquè com més temps deixem passar sense fer aquesta conscienciació, més llengües moriran i més història perdrem.

Bibliografia

Crystal, David, “Lenguaje e identidad”, Enciclopedia del Lenguaje de la Universidad de Cambridge. Madrid: Taurus, 1997. pp. 17-58.

Àngels Massip, “Llengua, identitat i cultura: de la cognició a la societat”, dins: Àngels Massip (coord.), Llengua i identitat. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2008. pp. 15-27.

Albert Bastardas, Les polítiques de la llengua i la identitat a l’era “glocal”. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, 2007.

Pere Comellas i M. Carme Junyent, “Vida i mort de les llengües”, Els colors de la neu. Vic: Eumo, 2021. pp. 137-148.

Resum: La llengua és el motor clau d’una societat per entendre’s i comunicar-se a través de signes creats per les persones. Si pensem en llengua, cultura i identitat, sabem que tenen un nexe d’unió en comú aquestes tres paraules. L’objectiu d’aquesta recerca és analitzar com afecta la mort d’una llengua en un lloc determinat, ja que si aquesta mor, la cultura i el seny d’una comunitat també estaran en perill. A més d’això, la llengua s’adiu a les necessitats culturals que caracteritza un poble, per tant, en el moment en que aquesta mora o siga substituïda per una altra, la identitat d’eixa societat es veurà arrastrada i moriran els costums, tradicions i estils de vida.

Paraules clau: llengua, cultura, identitat, substitució lingüística, societat

Actualment arreu del món hi ha aproximadament més de 7.000 llengües en total. Aquestes, serveixen per a relacionar-se amb la societat i els seus habitants mitjançant codis. Aleshores és important destacar, que aquests codis han sigut transmesos de generació en generació i s’han anat adaptant i modificant des que es van crear. No cal dir que per a nosaltres la llengua és l’instrument fonamental d’integració en l’entorn, de més, és la via d’expressió de la nostra naturalesa (Massip, 2008), és a dir, és el mitjà pel qual ens comuniquem amb altra gent. En termes generals, la llengua ens mostra d’on som, proporcionant el distintiu o símbol més natural d’identitat pública i privada (Crystal, 1997). Per tant, aquests indicis lingüístics són compartits i propagats per les persones sense adonar-nos-en des que naixem fins que morim.

Seguint amb el tema, durant anys, han nascut moltes llengües i han mort, com per exemple el llatí o el grec. Des de l’antiguitat, algunes llengües han estat perseguides i han sigut qüestió de debat, ja fora per raons polítiques, històriques, socials, etcètera. Aleshores, les llengües són com organismes vius, que neixen, es desenvolupen i moren. En conseqüència d’açò, com s’ha comentat abans, canvien, s’adapten o moren amb el pas dels anys. Llavors, que una llengua evolucione, canvie o mora és un fet, però el que s’ha d’intentar és que no mora mai, sinó, recuperar-la serà quasi impossible i un fracàs per a la societat.

Tot seguit, mitjançant la llengua som capaços de crear i adaptar paraules inexistents, així com frases fetes, expressions, mots, etcètera. N’és un bon exemple el fet que quan va sorgir l’agricultura, la ramaderia i la divisió de treball, entre altres, van sorgir les necessitats d’una comunitat. De manera que, la llengua s’adapta i es crea segons les exigències de la gent en una mateixa societat. No obstant això, cada llengua és un món mental i no casen exactament entre totes elles (Comellas i Junyent, 2016). Açò ens fa veure com cada col·lectiu, té unes preferències o necessitats diferents en el lloc on habita. Per tant, els interessos culturals d’un poble es reflecteixen en el vocabulari d’eixa comunitat, és a dir, mitjançant la llengua es reflectirà la cultura i la identitat d’un poble.

Principalment, totes les llengües al món són idèntiques encara que cadascuna fa servir el seu propi lèxic. Així que, aquest repertori lèxic, s’adiu a les necessitats del grup i fa distincions allà on es troba que són més útils (Tuson, 1994). En poques paraules, hi ha idiomes o llengües clarament adaptades a les seues poblacions, com per exemple la llengua “Esquimal” o la llengua “Pintupi”. Aquestes llengües, fan diferències entre colors, gènere o lèxic que nosaltres no necessitem. Un clar exemple seria la diferència de les tonalitats del blanc per distingir-lo d’altres tipus de blanc que nosaltres no seriem capaços de diferenciar. Aleshores, com diria Tuson (1994), l’inventari lèxic d’una llengua és, doncs, el mirall de la selecció que la comunitat, com a tal, fa del seu entorn. Llavors, l’adequació al lèxic d’una llengua serà depenent dels interessos que tenen els parlants d’aquesta. Així que, la llengua és la nostra manera d’ésser i per tant, ens caracteritza com a poble sent un seny d’identitat. En conseqüència, fins a quin punt la pèrdua d’una llengua suposa la pèrdua d’una cultura i d’una identitat?

Naturalment, llengua, cultura i identitat formen un lligam entre les tres. Si una llengua mor, les altres dues moriran amb ella, ja que són part de la forma d’ésser d’una societat.  A més, el llenguatge és un instrument d’expressió de la nostra identitat, tant de la identitat individual com de la grupal (Massip, 2008), sent un concepte multidimensional. Aleshores, per una banda aquests atributs poden ser escollits o triats per nosaltres mateixa o per contra, venen donats per naturalesa. En aquest cas, estem construint identitat de manera constant durant la nostra existència integrant-la dinàmicament entre nosaltres.

Per comprendre millor què és cultura, Tuson (1994) afirma que no és tan sols un conjunt d’obres, sinó, cultura és abans que res tot allò que un poble, com a col·lectivitat, fa en el seu medi de vida i que és transmès d’una generació a l’altra. Això inclou les formes socials de treball, els ritus o celebracions i tradicions. De més, les elaboracions de la cultura deriven creences i valors, estils de vida i, fins i tot, les formes d’organització de la societat, les lleis i les institucions (Tuson, 1994). En conseqüència, queda clar que si es perd la llengua d’una poble o societat, s’acabarà perdent l’element identitari i cultural d’eixe lloc i regenerar una llengua en un territori serà quasi missió impossible. Doncs està en les nostres mans que una llengua que cada dia perd més parlants no mora.

A sobre, la comunicació entre individus és la base sobre el qual es recolza qualsevol edifici cultural. Per això, si parlem de cultura en un territori concret, parlem de cultura en la llengua pròpia del territori (Massip, 2008). La llengua del territori és el mode d’expressió entre les persones i, a més, els nostres comportaments són transmesos per la cultura. Així que, aquest producte sociocultural com diu Massip (2008), els gens i la cultura de les persones estaran units. Llavors, les llengües en perill d’extinció s’han de començar a revitalitzar, ja siga, mitjançant campanyes de govern, donar subvencions a associacions que defensen la llengua, a les aules, al cinema o introduir-la a l’era digital que actualment està en auge, entre altres.

D’altra banda, segons Michael Kraus, en el transcurs del segle XXI, desapareixeran les llengües que tenen menys d’un milió de parlants. Però com bé diu Comellas i Junyent (2021), eixes prediccions són arriscades, perquè el futur de les llengües depèn també del comportament dels parlants, a més d’altres variables com ara l’estatus o les vicissituds de la comunitat. Un exemple en concret és l’islandès, parlat per menys d’un milió de parlants però que es manté i no aparenta ser una llengua en perill d’extinció. Per tant, les afirmacions de Kraus no són del tot certes o tenen matisos erronis.

Cal destacar també que la desaparició d’una llengua mai va a ser pels trets lingüístics d’aquesta, encara que hagen problemes de traducció entre diferents llengües. La llengua s’adapta al seu entorn i per això moltes paraules no es poden traduir. El problema ve donat quan la gent deixa de parlar la llengua per substitució a una altra. Moltes de les llengües que existeixen actualment i estan en perill és degut a què la societat canvia a una altra llengua propera o coneguda. En el cas d’Espanya tenim quatre llengües cooficials (català, aranès, gallec i basc) i en molts territoris, sobretot a ciutats grans, es parla castellà. Açò pot arribar a provocar la mort d’una llengua, ja siga per raons socials, polítiques o històriques, degut a què a poc a poc la llengua majoritària va imposant-se.

De més a més, l’elecció d’una llengua i no d’altra proporciona un distintiu d’identitat universalment reconegut (Crystal, 1997). Totes i tots no tenen la sort d’aprendre-les ni d’estudiar-les, per tant, arran de cada professió, ideologia, classe social, etcètera, s’empra o es prefereix una llengua o una altra. És clar, que la llengua que aprens de menut és la que parlaràs, però pots canviar-la o elegir-ne altra al llarg de temps, com per exemple, si vius en una societat monolingüe. Un exemple és el català, el qual, cada vegada és menys parlat pel jovent o per contra, els pares i mares ja no el transmeten i l’ensenyen als seus fills i filles. Aquest fet passa principalment a les grans ciutats i zones metropolitanes on hi ha una gran massificació de gent.

Una bona mostra que apareix al text de Comellas i Junyent (2021), són les tres fases de substitució lingüística que poden succeir en una societat monolingüe. El primer estadi és quan hi ha una bilingüització en una mateixa comunitat. És clar i evident que no es pot prescindir d’una llengua si no se’n té una altra a l’abast, per tant, quan una llengua dominant és entesa i coneguda per la població, moltes famílies deixen de transmetre-la als fills i filles. Llavors, quan passa això s’entra en un període de decadència i els més joves deixen d’aprendre-la. Consegüentment, es passa a la segon fase, on només quedaran els parlants d’una llengua i ,finalment, a la tercera i última fase, que serà quan la llengua finalment morirà i no hi haurà volta enrere.

Amb caràcter general i com s’ha redactat anteriorment, la llengua està en constant moviment i va canviant conforme passa el temps. És per això, que en el moment en que una llengua deixa de canviar, se’n pot dir que també estarà en perill d’extinció i estarà condemnada a morir. Altrament, un govern o estat pot imposar la llengua als seus habitants i fer un genocidi d’aquesta com s’ha vist en èpoques passades o actuals. Concretament, s’han arribat a prohibir llengües en un país fins i tot amb càstigs a la gent que la parlava per causes extralingüístiques. Per a evitar que açò passe, s’ha de defugir dels prejudicis lingüístics que hi ha i no crear inseguretats entre la gent que parla un idioma. Per tal causa, si els parlants d’una llengua l’abandonen, és que es vol deixar enrere tot allò que l’estigmatitza (Comellas i Junyent, 2021), llavors la llengua ha d’estar en constant moviment.

En suma, si la llengua d’una societat mor, morirà la identitat i la cultura d’un poble, perquè la llengua s’adapta a la cultura d’eixe mateix poble. Aleshores, s’ha d’integrar i fer-ne partícip a la gent que la vol aprendre o que emigra a eixe lloc. No s’ha d’eliminar la llengua d’una societat, ja que una vegada morta, serà difícilment recuperable. És per això, que la identitat i la cultura d’un poble ve arrelada a la llengua d’aquest. Per últim, cal remarcar que dintre d’una comunitat hi ha unes tradicions, maneres de viure, estils de vida, costums, llengües… els quals si moren, la cultura d’eixe territori anirà a posteriori.

Bibliografia:

• Àngels Massip, “Llengua, identitat i cultura: de la cognició a la societat”, dins: Àngels Massip (coord.), Llengua i identitat. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2008. pp. 15-27.
• David Crystal, Enciclopedia del lenguaje de la Universidad de Cambridge, ed. espanyola dir. per Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid: Taurus, 1997).
• Pere Comellas i M. Carme Junyent, “Llengües i visió del món: Relativitat i traductibilitat. L’Avenç 2016. pp. 61-81.
• Pere Comellas i M. Carme Junyent, “Vida i mort de les llengües”, Els colors de la neu. Vic: Eumo, 2021. pp. 137-148.
• Jesús Tuson, “Les llengües i les cultures”, Empúries, 1994. pp. 63-74.